bloc sense anelles

Me fa por el Ram (Relats monosil·làbics)

2010-04-01T01:16:00.008+02:00

No venc al Ram, que me fa por

Jo puj a tot! A dalt de tot s'hi veu ben lluny, se veu la Seu, se veu Son Moix i es Teix. Se veu tot, me dius. I què te fa por? Què és la por? No és més que un doi.
I què no saps que la por es té, i punt.

Au, va, què ets de nin!

Sí, ho som, i què? No hi puc fer més. Tan sols hi pens un poc, i tu, sent el cor fent tup i tup, ben fort. I tup, i més tup!

T'ho dic ben clar, no venc al Ram. Deu fer dos anys que ja no vaig...què dic, dos no. Tres! I no hi torn. Tant se me'n fot.

Què ho ets de curt. Ja saps què fer, tu tan tot sol?

Que què vull fer? El que sol fer. A les nou, que el sol ja és alt, d'un bot del llit i cap al bany: pix, me dutx i menj un poc de pa amb sal i un suc. Llet no, que me fa mal, no me cau bé. Me planx el més nou que tenc i me mud. Au, fet! Me'n vaig què fris, a peu, que faig tard, que a les deu vull ser a Sant Pau.

Jo.. no crec en Déu, ni gens ni poc. No ho faig per fe, no hi vaig per gust. Hi vaig per por, per si de cas que hi ha un Déu fos del tot cert.

Saps què? No te crec! Tu a Sant Pau hi vas per na Bel, i ho saps ben cert.

Què t'he de dir? Què sí, què és cert. És que és un cel, que dic: un sol! M'ha pres el cor. M'ha fuit el cap.

No te fa por si no te vol?

Si que me'n fa. En tot cas molt menys que el Ram.

No véns, veig.

Crec que no, qued.

Ho sento molt...si m'adormo amb Ventdelplà, ho sento molt...

2010-03-31T12:39:00.004+02:00

Els Amics de les Arts són una banda que en els darrers temps han anat apareixent a programes de televisió i ràdio del nostre país; de forma recorrent han estat comparats amb els barcelonins Manel. En les darreres setmanes han estat notícia per ésser premiats per la revista Enderrock. Confés que els he escoltat més be poc. La primera impressió és bona: el seu plantejament és de base i resultat pop, encara que amb un cert regust electrònic i amb una constant teatrera de rerafons. Tot un poc cultureta catalanista, això sí. Sobre el parescut amb Manel, home, un poc sí. Però tampoc tant.

No fan res nou, no inventen la roda ni descobreixen la penicilina. Però m'han fet riure.

A destacar el vers que dóna nom a aquesta entrada que de per sí justifica tot el disc.

"Ho sento molt...si m'adormo amb Ventdelplà, ho sento molt.."

Què n'opinau?

I ara versionat a Carla Bruni. La qualitat d'àudio i video és la que és.

Espàrrecs, taronges i paparres

2010-03-03T09:42:00.015+01:00

Dilluns festiu, diada de Balears i a nivell polític poc o res per celebrar, enguany menys que mai, que ja és dir. Potser algú haurà caigut en l'error d'alegrar-se per les darreres destitucions i les dimissions -la més sonada, la recentment anunciada per Maria Antònia Munar-. Error. Això no fa més que fer créixer el cercle viciós d'un PP reforçat i d'una UM, a l'espera de quatre injeccions de bótox o en el millor dels casos d'un lifting superficial, que continua essent indispensable per a la governabilitat d'aquesta terra nostra. I això és pesta per la democràcia. Continuar governant en minoria pot ésser una agonia pels d'Antich, la convocatòria d'eleccions anticipades un harakiri polític. El Bloc, a veure-les venir, què a més de ser el que els hi toca és l'únic que poden fer.

I tanmateix...

Dilluns festiu i fa solellet, el dia acompanya. Carn torrada amb amigues a una caseta al cor de Sa Vall, al nord de Manacor. No sé què té Sa Vall que agrada tant a tothom: l'abundància d'aigua, la síquia que raja de cap a cap d'any, els tarongers encara amb qualque taronja tardana (navel late, si és que s'escriu així). Un dinar d'aquests ha de concloure amb la passejada de rigor fins a la Font de Sa Vall. Allà el comentari és unànime: hi ha gent porca pèl món. Els voltants i la mateixa canal, tot ple de plàstics, barrals tirats, ... Hauríem de trobar l'equilibri entre l'aprofitament d'un recurs natural - hi ha molta gent que va a cercar aigua de la font per consumir-la - i cuidar una zona pública envoltada tanmateix de propietat privada. Allò etern de la conscienciació.

Sempre que vaig a Sa Vall em ve al cap la història aquella que conta que allà s'hi volia fer un embassament a l'època de Franco. Estaria bé conèixer més a fons aquesta proposta i descobrir fins a quin punt anava en serio i a quina alçada del projecte es va abordar la seva construcció.

Enfilam camí per amunt, moment en el qual es produeix una lògica selecció natural: els cercadors d'espàrrecs seguim un poc més, la resta torna per covar la panxada a la camilla. Així com passen els minuts es van acumulant la inclinació del camí als bessons i els espàrrecs a la mà. De tornada, baixant per un caminoi ombrívol ple de romeguers, passam per davant del Moli Paperer. Cans que lladren i al·lots jugant a futbol. Ens fugen les ganes de cercar més espàrrecs quan descobrim que anam ple de paparres.

Seria massa fàcil enllaçar el final d'aquest text amb el principi, no ho faré, però ganes no en manquen.

Des del barri llunyà

2010-02-09T14:08:00.005+01:00

Fa dos o tres anys que va caure a les meves mans "Barri llunyà", de Jirö Taniguchi. Record que em va commoure sobretot la sensació de vertigen pel pas dels anys que em va provocar. El protagonista torna sense saber massa bé com, després d'un vespre de gresca, al barri on va viure i créixer. Crec recordar que es desperta dins el cos de quan era un al·lot de tretze o catorze anys, però amb l'experiència de l' adult que ronda els cinquanta. Allà reviu moments que ja havia oblidat, tornen a ell velles sensacions de nin, està de nou prop dels seus pares...tot això essent conscient que a algun altre lloc encara hi té la seva actual família.

Tots tenim el nostre propi barri llunyà. El meu deu estar entre Sa Torre, a Manacor, i Sa Coma, a la costa llorencina. El sol manacorí a punt de pondre's pel carrer del taller de mon pare, un berenar de la botiga de davant ca nostra a una mà, menant la bicicleta amb l'altra. També, a l'estiu, el terra cremant i els peus negres quan tornàvem de prendre un banyo de Sa Coma, cap a dinar, descalços de la platja fins a ca nostra.

Record que una vegada, en una de les meves curolles, vaig posar el cavallet de pintor que hi havia per ca nostra al balcó i vaig voler pintar la plaça de davant de casa. Supòs que el resultat no fou gaire bo, ni tant sols sé si el vaig acabar. En definitiva, un Taniguchi frustrat.

Com la resta d'obres que he llegit de l'autor nipó -es del tot correcte el verb llegir quan parlam de còmics?- es caracteritza sobretot per un dibuix realista i molt detallista, tant pel que fa als escenaris urbans com els de la natura. El ritme de la narració és pausat, sense massa acció, sense estridències, sense cops físics, però amb més d'un d'emocional.

Aquest dies he tornat topar amb Taniguchi.. En Jaume, un company de feina, em va passar "El Olmo del Caúcaso", "Tierra de Sueños" y "El caminante". Quan les feines del dia a dia m'ho han permès els hi he dedicat un intensiu cap de setmana. M'han fascinat especialment els dos darrers. Potser més endavant hi torni a dedicar una estona mitjançant una entrada al bloc sense anelles.

Obrim el bloc...

2010-02-04T18:17:00.004+01:00

Per la f de fred i de febrer.

Idò això, que són fresques, tot i que no tant com els darrers dies. No sé ben bé si aquest temps hi té res a veure, però he decidit encetar aquest bloc...tampoc sense res especial per contar, però mogut per la curiositat de saber com respondria davant una pàgina de bloc en blanc. Supòs que les idees aniran sortint.

No ens queixem, que el fred és normal, que el mes al que estam ja ho te això.

El passat dia 2 de febrer fou la Candelera, una festa d'origen pagà relacionada, sembla ser, amb la llum que es comença a deixar veure per aquestes dates, i que fou posteriorment cristianitzada. És la que tanca el cicle de festes de Nadal. Respecte a la Candelera em conten per ca nostra que els Pronòstics afirmen:

"Si la Candelera plora, l'hivern és fora"

"Si la Candelera riu, lluny és l'estiu"

La Candelera no va plorar, tampoc no va esclafir a riure, però si que va mostrar més d'una estona de sol. D'això se'n conclou que queda encara hivern per endavant.

En la mateixa línia és va decantar en el seu pronòstic la Marmota Phil, a milers de quilòmetres de Mallorca, a Punxsutawney, a la freda Pennsilvanià. Phil és famosa sobretot per la pel·lícula en la que Bill Murray, un home del temps malhumorat i antipàtic, ha d'aconseguir enamorar i enamorar-se d'Andie Macdowell, per poder rompre el bucle temporal en el que s'ha vist immers. Aquest 2010, la marmota va sortir de la cova i el sol va fer que es projectàs la seva ombra al terra. El resultat: sis setmanes més d'hivern.

El dia de la marmota es celebra cada primer dimarts de febrer, tres dies amunt, tres dies avall, de la nostra Candelera. La diferència, vaja, entre haver posat un dia fixe del calendari o un aproximat.

Vist això, potser no som tan diferents la gent d'una part i l'altra del món.